Les guanyadores del concurs de relats breus d'enguany son:
1er. premi.- L'equilibri de la soledat. Autora: Laura Sardans
L’EQUILIBRI DE LA SOLEDAT
Ahir al vespre hi havia una ombra dalt del turó. Aquest matinada, per curiositat, m’he apropat a la finestra i, sota la llum de la lluna n’he pogut comptar ja fins a quinze. No sé com hi han arribat, ni d’on han vingut. Tan sols sé que cap d’elles s’ha mogut mentre, n’estic segur, em miraven fixament. I ens hem estant intercanviant les mirades en silenci fins que el sol ha començat a treure el serrell per darrere el turó. Aleshores han anat esvaint-se una a una fins que els meus ulls no veien altra cosa que el llençol verd de la molsa damunt les roques.
No sé si faig ben fet, però no estic acostumat a rebre visites, encara que siguin ombres en la distància, i les trobo a faltar. És llavors quan em giro i et veig allà, quiet, immutable intentant que cap signe de fragilitat trenqui el teu tarannà marcat per la serenitat del rostre. Em fa pena veure’t així però sé que no puc fer-hi res. Cap paraula o gest remouran la teva ànima. Et miro i sé que t’has rendit, que no vols seguir lluitant per oblidar, que no vols seguir lluitant per recordar. Són ja massa coses i et sents només com l’ombra d’un record. Et miro i veig com els ulls et delaten. Amb un gest subtil m’eixugo el que vol semblar una llàgrima. Maleeixo el reflex d’aquest mirall que penja al costat de la finestra que em fa sentir més sol. Només em queda el consol d’esperar que aquesta nit les ombres tornin a omplir-me les hores i, potser, en algun moment -quan elles ho vulguin- podré formar-ne part. Fa massa que no formo part de res; fa massa que res no vol formar part de mi: és l’equilibri de la soledat.
Laura Sardans Rovira
2on. premi: Obrim els ulls! Autora: Lluïsa Tresserra
OBRIM ELS ULLS!
Van coincidir a la sala d’espera de les consultes externes, ella va pensar: és el clàssic home de mitjana edat, vestit d’esport elegant que vol aparentar menys anys, amb aquesta coqueteria pedant del que ho aconsegueix tot, prepotent, que es creu el rei del món, i que tot ha de rodar al seu voltant per satisfer el seu egoisme; un visitador mèdic, que ve a enredar al metge, a veure si li pot col•locar forces receptes d’algun fàrmac, només per emplenar la caixa d’una empresa farmacèutica.
Ell la va mirar, i va pensar: la típica mestressa de casa fastiguejada, amb un marit que segurament l’enganya, apuntada al gimnàs i tota mena de retocs estètics, buscant a qui explicar les seves desgràcies, amb algun fill mig oblidat, que es passa el dia a la perruqueria i al metge, amb les seves angoixes i depressions.
El van cridar primer a ell, va entrar a la consulta. Després quan va sortir, va entrar ella.
Ell vidu, arquitecte amb dos fills esplèndids, bon amant de la seva dona a la qual encara no ha pogut substituir, independent i totalment autosuficient; una gran persona. Ella, soltera, experta especialista en ciències medi ambientals, cooperadora, altruista, enèrgica, decidida; vital com la vida.
Mai sabran que estaven fets l’un per l’altre.
Obrim els ulls; deixem de banda els prejudicis i el pensaments negatius, esbrinem què hi ha de positiu en el nostre entorn, i si és temps d’oportunitats, aprofitem-les
Lluïsa Tresserra Alsina
3er. premi.- El Comiat. Autora: Mª Josep Rodríguez
EL COMIAT
L’Èrika ens va obrir la finestra. No recordo haver vist mai el cel amb tanta llum. La lluna era allà,immòbil,mirant-nos,contemplant-nos; estava donant la benvinguda al meu Tomàs. En pocs minuts estaria més a prop d’ella que de mi…
“Tomàs,el moment ja ha arribat amor meu. Sóc aquí,amb tu”,li vaig dir.
Sentia la seva respiració lenta, però tranquil•la, al meu costat. Només així m’acariciava. La seva escalfor em feia oblidar la freda nit de Nadal. No recordo els minuts…,el temps ara no importava.
Vaig tancar els ulls. Les meves paraules eren el nostre comiat. Ell m’escoltava,sí,segur!Vaig aixecar la vista, i la lluna encara era allà. Certament no l’havia vist brillar mai tant.
“Oi que sí,Tomàs? Oi que estàs bé? Sóc aquí amb tu, al teu costat. Si vols,pots marxar amor meu. Tranquil.”
Els seus ulls es van obrir de cop. La seva mirada era el seu comiat.
La seva respiració em va deixar d’acariciar i una rara fredor m’incomodà. La lluna l’esperava impacient. Adéu Tomàs! Amor meu!
La porta de l’habitació s’obrí. La silueta blanca de l’Èrika, la infermera del torn de nit, era allà,mirant-nos,contemplant-nos.
Ella sabia d’aquest moment. Ella,jo i el meu Tomàs.
Mª Josep Rodríguez Moran
EL COMIAT
L’Èrika ens va obrir la finestra. No recordo haver vist mai el cel amb tanta llum. La lluna era allà,immòbil,mirant-nos,contemplant-nos; estava donant la benvinguda al meu Tomàs. En pocs minuts estaria més a prop d’ella que de mi…
“Tomàs,el moment ja ha arribat amor meu. Sóc aquí,amb tu”,li vaig dir.
Sentia la seva respiració lenta, però tranquil•la, al meu costat. Només així m’acariciava. La seva escalfor em feia oblidar la freda nit de Nadal. No recordo els minuts…,el temps ara no importava.
Vaig tancar els ulls. Les meves paraules eren el nostre comiat. Ell m’escoltava,sí,segur!Vaig aixecar la vista, i la lluna encara era allà. Certament no l’havia vist brillar mai tant.
“Oi que sí,Tomàs? Oi que estàs bé? Sóc aquí amb tu, al teu costat. Si vols,pots marxar amor meu. Tranquil.”
Els seus ulls es van obrir de cop. La seva mirada era el seu comiat.
La seva respiració em va deixar d’acariciar i una rara fredor m’incomodà. La lluna l’esperava impacient. Adéu Tomàs! Amor meu!
La porta de l’habitació s’obrí. La silueta blanca de l’Èrika, la infermera del torn de nit, era allà,mirant-nos,contemplant-nos.
Ella sabia d’aquest moment. Ella,jo i el meu Tomàs.
Mª Josep Rodríguez Moran
