"Conservar la memòria és conservar la vida i, al capdavall, el futur
dependrà en gran part del que hagi estat el nostre passat". Són paraules
del bisbe Pere Casaldàliga. Fa només uns mesos, va viure l'experiència
del rodatge que deixarà el testimoni de la seva lluita, una lluita
silent, incansable i esperançada amb les causes que ell considera
fonamentals: la pobresa, el servei a la comunitat i la identitat dels
pobles.
Des del 1968, en què va trepitjar per primera vegada la riba de
l'Araguaia, ha consagrat la seva vida a atendre els que no tenien ningú
que els defensés. Ara, 44 anys més tard, el clam que ell sempre havia
reivindicat, el retorn de les terres als indígenes, li ha costat haver
d'experimentar allò que no volia: abandonar casa seva per protegir la
seva vida.
Casaldàliga no sabia si mai veuria el retorn de les terres als
indígenes i si s'acompliria el seu desig de revertir l'equilibri de
forces per eradicar l'abús dels terratinents brasilers que va començar
fa quaranta anys. Ara té 84 anys, està malalt i ha hagut de fugir de
casa seva, però sap que malgrat les amenaces de mort que han provocat
aquest desterrament, la seva actitud pacient i sacrificada ha valgut la
pena.
Pere Casaldàliga és, sens dubte, un exemple d'integritat i
coherència que en aquests moments resulta un testimoni imprescindible
per a tots els que, lluny d'allà, amb altres problemes que sovint se'ns
fan difícils, tendim a substituir la lluita pel pragmatisme. Renunciem
als projectes a llarg termini perquè ens domina el possibilisme, el
presentisme. El bisbe Casaldàliga ha de servir-nos de mirall
especialment ara. Vivim immersos en el curt termini, per donar compte
públic dels petits èxits de les nostres negociacions, per poder
apuntar-nos rèdits per l'endemà.
Tant de bo ara, més que mai, la mirada de futur del bisbe
Casaldàliga sobre les aigües calmes de l'Araguaia s'imposi també aquí
entre nosaltres i ens ajudi a veure-hi més enllà.
